VULPELLAC
Aquest nucli quedava encerclat per un recinte fortificat, desaparegut en bona part en les reformes que s'hi feren els segles XV-XVI. L'edifici del castell-palau, amb l'església, quedava prop del traçat del llenç oriental de l'esmentat recinte. Vers ponent i vers el nord, hi quedava l'extens albacar, on s'anaren construint els edificis que formen l'actual entrellat urbà. Els diferents vestigis de muralles permeten seguir-ne el traçat en la major part de l'antic recinte. Es conserva un sector, que formava l'angle sud-est, a pocs metres de l'absis i de la paret de migdia de l'església. A uns 30 m de la façana del palau, es conserven uns 20 m del llenç de ponent. A l'extrem nord-oest, es troba una torre de planta circular, que es conserva en uns 8 m d'alçada, encaixonada entre dues cases dels segles XVII-XVIII, i que devia formar un altre angle de la fortificació. Uns 50 m al nord del palau, hi ha la torre-portal, de planta quadrada, que devia formar la cantonada nord-est del recinte, i que hom data dels segles XIII-XIV, cronologia que es pot donar a tot al recinte.[1]
CASTELL DE VULPELLAC
Manté en bona part d'estructura essencial del segle XIV, amb nombroses reformes de la primera meitat del segle XVI, efectuades per ordre de Miquel Sarriera, que van afectar la disposició interior i la decoració. Pels voltants de 1725, s'hi van fer altres reformes i més endavant, l'edifici va ser reconvertit en casa de pagès.
És un edifici de dues plantes, que junt amb l'església, emmarquen un petit pati interior central de planta trapezial. Al centre hi ha un pou de pedra i l'accés a la part alta de l'edifici es fa mitjançant una escala adossada als murs. La torre mestra, a ponent, és del segle XIV, de planta rectangular amb poques obertures gòtiques, espitlleres, merlets i pisos de fusta, però va ser aixecada sobre les restes d'una torre més antiga, amb aparell d'espiga a la seva base.
A l'entorn del palau hi ha restes del recinte emmurallat amb obertures de defensa en forma d'espitllera, encara que alguns vestigis han quedat enmig de les cases del poble que s'hi han adossat. La torre de planta quadrada amb el portal adovellat al nord-est, és l'element més ben conservat. S'alça una altra torre, cilíndrica, al sud-oest del poble, també encaixada entre les cases.
A l'interior destaca la sala major, amb arcs de diafragma apuntats, les dependències baixes amb voltes i les diverses estances de la planta principal. Després d'enderrocar una construcció rural posterior, ha aparegut un emmerlat superior ben conservat. També es conserven algunes rajoles decorades.
Altra font que ens
ha arribat han sigut els Mil.liars, que son fites verticals de pedra,
que assenyalaven la distancia en milles des de l'origen,
VORERES DE PEDRA AMB SENYALS DE DESGAST PELS CARROS
El castell palau de la Bisbal és una mostra molt important de l’arquitectura romànica civil de l’Empordà i un dels pocs exemples que se'n conserven. Esmentat documentalment des del 1180, la seva construcció ha estat atribuïda al bisbe Guillem de Peratallada (1161-68), encara que diversos elements constructius i d’aparell indiquen una datació d’origen vers la segona meitat del segle XI. Tanmateix, és possible que en temps del bisbe Guillem s’ampliés el castell o s’hi fessin obres. L’edifici és de planta quadrada, amb un pis elevat i una torre, on hi ha la capella, a la terrassa superior. A la façana de ponent s’afegí un cos rectangular construït al segle XVI, el qual fa que la planta actual de la fàbrica del castell sigui rectangular. El castell formava part de les defenses de la banda septentrional del recinte sobirà, no gaire lluny de l’angle nord-oest de la muralla que circuïa el nucli medieval de la vila. La façana principal del castell és a migdia i dóna a la plaça del Castell, antic pati d’armes.
ROURE CENTENARI
Vista des de dalt de la Torre.
La porta original.
Juntament amb
aquestes vies, podem trobar vies
de recorregut més
reduït però també d’una gran im-
portància com, per
exemple, la via que unia l’antiga
ciutat de Rhodes amb
la Via Augusta (PLANA 1989),
la Via Emporitana
(NOLLA, CASAS 1984), amb origen
a la colònia grega,
amb una funció d’unió de centres
productors amb el
port d’Empúries i amb la ciutat
de Gerunda,
funcionant com a centres redistribuïdors
de l’excedent. En
definitiva, vies que podrien molt bé
representar en època
romana l’intent de comunicar
els ports marítims
amb les terres properes molt
productives.
Un altre punt
interessant hauria estat el territori
més proper a
l’actual població de Cruïlles, on es cre-
uaven cinc camins
diferents. La Via Emporitana, que
unia la colònia
grega amb Gerunda, un ramal que es
dirigia cap a Caldes
de Malavella, un altre ramal en
direcció a la
costa, a l’entorn de l’actual Calonge, i
finalment una via
que es dirigia cap a la Via Augusta
entre les mansios de
Gerunda i Iuncaria.XARXA VIARIA ROMANA
Un camí
intuït des de fa temps, però mai estudiat, és
el que
partint d'Empúries es dirigia cap al Sud, a la zona
del
actual Calonge. Aquesta via en el seu pas per alguns
municipis
del Baix Empordà és coneguda encara amb el
nom de
((Camí d'Empúries)). El topònim per ell sol no vol
dir que
ens troben davant d'una via romana, però són
molts
els factors que convergeixen en un mateix punt as-
senyalant-nos
l'existència d'un camí que comunicava Em-
púries
amb algunes importants villae i nuclis de població
baixempordanesos,
al mateix temps que ens mostren una
desviació
d'aquesta que la unia amb I'anomenada via Au-
gusta.
Els dos
camins es poden seguir amb dificultat damunt
un mapa
i, es clar, damunt el terreny. Per6 la informació
mes
valuosa ens la dóna la toponímia i algunes restes de
fabrica.
Situant
els topònims que coneixem -els quals malau-
radament
són una mínima part dels que realment existei-
xen-
veiem, en primer lloc, un camí que, partint de la via
Augusta
des dels voltants de Medinyà, travessa el Ter i
segueix
cap a Sant Martivell i Cruïlles. És en aquest punt
on es
troba amb el Camí d'Empúries.
Quins
són aquests topònims? De Nord a Sud trobem
arrenglerats
els llocs de Vilosa, Vilers, el Padró, Pedrinyà,
Millars,
el Pedró i Cruïlles. No cal dir la importància que te
aquest
darrer topònim de cara a la localització de vies.
Cruïlles:
encreuament de camins. Així ens ho fa saber un
document
medieval de I'any 991 : Strata que discurrit de
Crucilias
per fossas usque a d Sanctam Mariam . A partir
d'aquest
punt podem seguir, en direcció Nord, el Camí
d'Empúries.
Malauradament, no coneixem. cap altre do-
cument
que el mateix nom del vial; però es conserva el
camí i
jaciments importants que justifiquen el seu trajecte.
El camí
es dirigeix des de Cruïlles cap a I'actual Cana-
post
passant pel costat de les importants pedreres de so-
rrenca
dels Clots de Sant Julià. Seguidament fa via cap a
Ullastret
i Serra de Daró. Cal recordar que es conserva en-
cara un
fragment empedrat. D'altra banda, abans d'arri-
bar a
Serra, la via travessa una riera per un petit pont d'un
sol ull
que, si no d'època romana, es Alt-medieval. Des de
Serra
arribava fins Empúries passant pel costat del Montgrí.
LA XARXA VIARIA ROMANA A LES COMARQUES ... - RACO
www.raco.cat/index.php/EstudiGral/article/download/52302/60001
Fotografies de Josep Masó i Prim
Fotografies de Josep Masó i Prim
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada